No em repeteixo. Dic
només coses semblants
i encara de vegades.
Sovint em descobreixo
noves arrugues, nous
i molt subtils defectes;
raons per creure en mi,
per explorar-me i créixer.
D’això parlo. Són fets
evidentment banals,
discrets, subsidiaris.
Ho sé bé prou. No em faig
il•lusions absurdes;
ja fa quaranta-nou
anys i escaig que em contemplo.
No em resigno, però
ni a l’oci ni al silenci.
Teixiré vida amb fils
de la mateixa corda
que se’m desfila als dits;
escriuré encara: escric.
I no, no em repeteixo.
L’hoste insòlit
Miquel Martí i Pol
1978
